dimarts, 20 de setembre del 2011

Els valors de l'esport, en perill

Feia mesos que no m’animava a escriure de nou. Potser la feina, potser la mandra. Sí, més aviat la mandra. Però aquest matí una imatge m’ha impactat  i està provocant que colpegi amb ràbia el teclat.

Passejant per Terrassa he vist dos nens que no passarien dels 12 anys jugant a futbol, en una plaça qualsevol de la ciutat, com a tantes places i pistes esportives del país. Fins aquí tot normal. De sobte, un nen cau a terra i reclama penal. L’altre noi discrepa i s’origina el típic debat dels partidets de nens petits que sempre ha existit per reclamar una falta. En certa manera, podríem dir que aquest fet entra també en els paràmetres de la normalitat.

Però arriba la imatge que no ha deixat ningú indiferent. Un dels nens que jugaven, de sobte, sense contemplacions, per darrera i a absoluta traïció, posa el dit a l’ull al seu amic, un gest vergonyós, covard i inapropiat, calcat al del Sr. Mourinho en el Barça – Madrid.

Parem-ho això. Hem arribat massa lluny. El gest violent i desafortunat de Mourinho, fruit de l’actitud lamentable i miserable que caracteritza l’entrenador portuguès ha arribat als patis d’escola, a les places dels carrers, als partits d’esbarjo.

Crec en l’esport com a element que contribueix a la formació humana, al creixement personal i al desenvolupament físic, moral i emocional de l’individu. Crec en l’esport com a transmissor directe de valors com la integració, el treball en equip i la solidaritat.  

L’esport té un poder pedagògic increïble, més del que podem imaginar. Tan poderós que s’ha de tractar amb molta cura i amb responsabilitat. Hem d’aprofitar aquesta qualitat que ens ofereix, i els primers que ho hem d’impulsar som els adults, desaprovant, denunciant i castigant amb duresa accions com les de Mourinho (per cert, l’entrenador portuguès no ha estat sancionat per aquesta acció).

Vull reivindicar l’esport com una via vàlida i educativa per als nens que s’estan formant com a persones. És clar, l’esport és una via complementària, si ho comparem amb l’escola i l’educació familiar i social, però a la vegada molt necessària per molts dels aspectes que ens anem trobant a la vida.

Pep Guardiola ho va reflectir perfectament en el discurs que va realitzar en rebre la Medalla d’Or del Parlament de Catalunya:

“M’agradaria fer una petita reivindicació a la meravella que és l’esport –ja no el futbol, l’esport. A mi els meus pares m’han educat força bé, diria que molt bé. L’escola m’ha ajudat, per descomptat; però el que m’ha educat, el microsistema que és un equip de futbol, un equip de gent que estan junts, allà m’han donat tot això, el que jo ara sóc com a persona, a mi m’ho ha format, m’ho ha donat el fet d’haver fet esport.

Allà he après què significa guanyar i a celebrar-ho amb moltíssima moderació. M’ha ensenyat què és perdre, i que fa mal de veritat. Però aquest perdre és el que t’ensenya a aixecar-te i a valorar com costa després guanyar. He après que un entrenador decideixi que avui jo no jugo, perquè ell –ho he après– pensa per tots, i jo només pensava per mi. He après que un company és millor que jo i que es mereix jugar. He après que els retrets i les excuses no serveixen absolutament per a res. Que quan perds és responsabilitat teva. Que quan les coses no van bé és responsabilitat teva. L’esport, de ben petit, amb el Barça, que ha estatt l’essència on més temps he estat, és tot el que m’ha donat, i m’ha format com a persona i com el que sóc avui”.
Pep Guardiola
Discurs en rebre la Medalla d'Or del Parlament de Catalunya
8 de setembre del 2011

dimecres, 26 de gener del 2011

"Podria anar millor"

Quan em trobo amics i coneguts pel carrer i em pregunten "Com estàs?". Pràcticament sempre ofereixo la mateixa resposta: "Bé, però sempre podríem anar millor". Aquesta reacció es desprèn d'unes exigents però necessàries expectatives de present i de futur. Habitualment, la conversa prossegueix amb un "Si no et pots queixar, tot et va de maravella".

És ben cert. Per sort, tinc un bon treball, en l'aspecte sentimental no em podria anar millor, i tant la meva parella, com els bons amics i la meva família contribueixen, amb petites i grans dosis de felicitat diàries, a fer-me més persona. En definitiva, em puc considerar un noi afortunat.

La tendència humana ens empeny a exigir sempre una mica més, segons una fòrmula proporcional matemàtica i exacta: quan més tenim, més volem. Aquest egoisme individual no porta enlloc. El meu propòsit personal és ferm: no penso seguir dient "podria anar millor", simplement perquè actualment - toquem fusta -, no tinc cap motiu per fer-ho. "Podria anar millor" és una frase reservada per a l'ús de les persones que estan passant dificultats, ja sigui laborals, familiars, d'àmbits personals... i insisteixo, per sort, no és el meu cas. 

Amb aquestes línies no pretenc fer una crida al conformisme, al contrari, emplaço a tots vosaltres a que valoreu cada petit detall de les vostres vides, cada instant que us extreu un somriure, les persones que us fan sentir especials, els moments inoblidables al costat de la gent que estimeu, el privilegi de poder viure 24 hores més cada dia.

Així, quan us aixequeu del llit, potser penseu "podria anar millor", però gaudireu del millor dels privilegis: us han concedit novament 24 hores de vida, amb noves oportunitats per somriure i construir, dissenyar i gestionar la vostra pròpia felicitat. Sempre endavant.