Quan em trobo amics i coneguts pel carrer i em pregunten "Com estàs?". Pràcticament sempre ofereixo la mateixa resposta: "Bé, però sempre podríem anar millor". Aquesta reacció es desprèn d'unes exigents però necessàries expectatives de present i de futur. Habitualment, la conversa prossegueix amb un "Si no et pots queixar, tot et va de maravella".
És ben cert. Per sort, tinc un bon treball, en l'aspecte sentimental no em podria anar millor, i tant la meva parella, com els bons amics i la meva família contribueixen, amb petites i grans dosis de felicitat diàries, a fer-me més persona. En definitiva, em puc considerar un noi afortunat.
La tendència humana ens empeny a exigir sempre una mica més, segons una fòrmula proporcional matemàtica i exacta: quan més tenim, més volem. Aquest egoisme individual no porta enlloc. El meu propòsit personal és ferm: no penso seguir dient "podria anar millor", simplement perquè actualment - toquem fusta -, no tinc cap motiu per fer-ho. "Podria anar millor" és una frase reservada per a l'ús de les persones que estan passant dificultats, ja sigui laborals, familiars, d'àmbits personals... i insisteixo, per sort, no és el meu cas.
Amb aquestes línies no pretenc fer una crida al conformisme, al contrari, emplaço a tots vosaltres a que valoreu cada petit detall de les vostres vides, cada instant que us extreu un somriure, les persones que us fan sentir especials, els moments inoblidables al costat de la gent que estimeu, el privilegi de poder viure 24 hores més cada dia.
Així, quan us aixequeu del llit, potser penseu "podria anar millor", però gaudireu del millor dels privilegis: us han concedit novament 24 hores de vida, amb noves oportunitats per somriure i construir, dissenyar i gestionar la vostra pròpia felicitat. Sempre endavant.
