Unnim, cau una nova peça en el dominó de les caixes

El dominó de les caixes d'estalvi catalanes està a punt d'arribar al final del recorregut de caiguda. Novament ha caigut una peça, Unnim, però de ben segur que no serà l'última. 

La unificació de Caixa Terrassa, Caixa Sabadell i Caixa Manlleu semblava un "punt i seguit" per a les tres entitats financeres, un nou panorama sota una única denominació "Unnim". Ara, aquest punt i seguit s'ha convertit en un punt i final agònic que fa trontollar, de retruc, el panorama de la resta de caixes catalanes que intenten resistir a la voràgine dels bancs espanyols. 

L'absorció d'Unnim per part del BBVA és la crònica d'una mort anunciada. Unnim ja havia esgotat totes les bales que tenia per fer front a una nova situació que s'havia convertit en insostenible, provocada pel cost de la fusió, i per la situació de la cartera de crèdits i d'actius immobiliaris de l'entitat. 

Aviat arribarem a la darrera peça del dominó. De les 10 caixes que existien l'any 2010 a Catalunya, ja només en queden dues: CatalunyaCaixa (fusió de Caixa Catalunya, Caixa Tarragona i Caixa Manresa) i La Caixa (que va absorbir Caixa Girona). Això sí que és pèrdua d'identitat.

---

UNNIM, CAE UNA NUEVA PIEZA EN EL DOMINÓ DE LAS CAJAS

El dominó de las cajas de ahorro catalanas está a punto de llegar al final del recorrido de caída. Nuevamente ha caído una pieza, Unnim, pero seguro que no será la última.

La unificación de Caixa Terrassa, Caixa Sabadell y Caixa Manlleu parecía un "punto y seguido" para las tres entidades financieras, un nuevo panorama bajo una única denominación "Unnim". Ahora, este punto y seguido se ha convertido en un punto y final agónico que de rebote hace tambalear el panorama del resto de cajas catalanas que intentan resistir a la vorágine de los bancos españoles.

La absorción de Unnim por parte del BBVA es la crónica de una muerte anunciada. Unnim ya había agotado todas las balas que tenía para hacer frente a una nueva situación que se había convertido en insostenible, provocada por el coste de la fusión, y por la situación de la cartera de créditos y de activos inmobiliarios de la entidad.

Pronto llegaremos a la última pieza del dominó. De las 10 cajas que existían en el año 2010 en Catalunya, ya sólo quedan dos: CatalunyaCaixa (fusión de Caixa Catalunya, Caixa Tarragona y Caixa Manresa) y La Caixa (que absorbió Caixa Girona). Eso sí que es pérdida de identidad.

Els valors de l'esport, en perill

Feia mesos que no m’animava a escriure de nou. Potser la feina, potser la mandra. Sí, més aviat la mandra. Però aquest matí una imatge m’ha impactat  i està provocant que colpegi amb ràbia el teclat.

Passejant per Terrassa he vist dos nens que no passarien dels 12 anys jugant a futbol, en una plaça qualsevol de la ciutat, com a tantes places i pistes esportives del país. Fins aquí tot normal. De sobte, un nen cau a terra i reclama penal. L’altre noi discrepa i s’origina el típic debat dels partidets de nens petits que sempre ha existit per reclamar una falta. En certa manera, podríem dir que aquest fet entra també en els paràmetres de la normalitat.

Però arriba la imatge que no ha deixat ningú indiferent. Un dels nens que jugaven, de sobte, sense contemplacions, per darrera i a absoluta traïció, posa el dit a l’ull al seu amic, un gest vergonyós, covard i inapropiat, calcat al del Sr. Mourinho en el Barça – Madrid.

Parem-ho això. Hem arribat massa lluny. El gest violent i desafortunat de Mourinho, fruit de l’actitud lamentable i miserable que caracteritza l’entrenador portuguès ha arribat als patis d’escola, a les places dels carrers, als partits d’esbarjo.

Crec en l’esport com a element que contribueix a la formació humana, al creixement personal i al desenvolupament físic, moral i emocional de l’individu. Crec en l’esport com a transmissor directe de valors com la integració, el treball en equip i la solidaritat.  

L’esport té un poder pedagògic increïble, més del que podem imaginar. Tan poderós que s’ha de tractar amb molta cura i amb responsabilitat. Hem d’aprofitar aquesta qualitat que ens ofereix, i els primers que ho hem d’impulsar som els adults, desaprovant, denunciant i castigant amb duresa accions com les de Mourinho (per cert, l’entrenador portuguès no ha estat sancionat per aquesta acció).

Vull reivindicar l’esport com una via vàlida i educativa per als nens que s’estan formant com a persones. És clar, l’esport és una via complementària, si ho comparem amb l’escola i l’educació familiar i social, però a la vegada molt necessària per molts dels aspectes que ens anem trobant a la vida.

Pep Guardiola ho va reflectir perfectament en el discurs que va realitzar en rebre la Medalla d’Or del Parlament de Catalunya:

“M’agradaria fer una petita reivindicació a la meravella que és l’esport –ja no el futbol, l’esport. A mi els meus pares m’han educat força bé, diria que molt bé. L’escola m’ha ajudat, per descomptat; però el que m’ha educat, el microsistema que és un equip de futbol, un equip de gent que estan junts, allà m’han donat tot això, el que jo ara sóc com a persona, a mi m’ho ha format, m’ho ha donat el fet d’haver fet esport.

Allà he après què significa guanyar i a celebrar-ho amb moltíssima moderació. M’ha ensenyat què és perdre, i que fa mal de veritat. Però aquest perdre és el que t’ensenya a aixecar-te i a valorar com costa després guanyar. He après que un entrenador decideixi que avui jo no jugo, perquè ell –ho he après– pensa per tots, i jo només pensava per mi. He après que un company és millor que jo i que es mereix jugar. He après que els retrets i les excuses no serveixen absolutament per a res. Que quan perds és responsabilitat teva. Que quan les coses no van bé és responsabilitat teva. L’esport, de ben petit, amb el Barça, que ha estatt l’essència on més temps he estat, és tot el que m’ha donat, i m’ha format com a persona i com el que sóc avui”.

Pep Guardiola

Discurs en rebre la Medalla d'Or del Parlament de Catalunya

8 de setembre del 2011

"Podria anar millor"

Quan em trobo amics i coneguts pel carrer i em pregunten "Com estàs?". Pràcticament sempre ofereixo la mateixa resposta: "Bé, però sempre podríem anar millor". Aquesta reacció es desprèn d'unes exigents però necessàries expectatives de present i de futur. Habitualment, la conversa prossegueix amb un "Si no et pots queixar, tot et va de maravella".

És ben cert. Per sort, tinc un bon treball, en l'aspecte sentimental no em podria anar millor, i tant la meva parella, com els bons amics i la meva família contribueixen, amb petites i grans dosis de felicitat diàries, a fer-me més persona. En definitiva, em puc considerar un noi afortunat.

La tendència humana ens empeny a exigir sempre una mica més, segons una fòrmula proporcional matemàtica i exacta: quan més tenim, més volem. Aquest egoisme individual no porta enlloc. El meu propòsit personal és ferm: no penso seguir dient "podria anar millor", simplement perquè actualment - toquem fusta -, no tinc cap motiu per fer-ho. "Podria anar millor" és una frase reservada per a l'ús de les persones que estan passant dificultats, ja sigui laborals, familiars, d'àmbits personals... i insisteixo, per sort, no és el meu cas. 

Amb aquestes línies no pretenc fer una crida al conformisme, al contrari, emplaço a tots vosaltres a que valoreu cada petit detall de les vostres vides, cada instant que us extreu un somriure, les persones que us fan sentir especials, els moments inoblidables al costat de la gent que estimeu, el privilegi de poder viure 24 hores més cada dia.

Així, quan us aixequeu del llit, potser penseu "podria anar millor", però gaudireu del millor dels privilegis: us han concedit novament 24 hores de vida, amb noves oportunitats per somriure i construir, dissenyar i gestionar la vostra pròpia felicitat. Sempre endavant.